Amb motiu de la IV Jornada Mundial dels Pobres, reproduïm un article editorial de la revista Ecclesia, publicat el 4 de novembre de 2020
ESGLÉSIA DE BARCELONA
L’últim Informe 2020 de la Fundació FOESSA alertava que la pandèmia, en tan sols dos mesos, havia anul·lat la recuperació que vivia Espanya i afirmava que havíem tornat a les xifres del pitjor moment de l’última crisi. Ja en una de les seves conclusions, l’Informe indicava que avui tres de cada deu persones en exclusió greu no disposen de cap mena d’ingrés i que «estem davant d’una crisi d’emergència residencial que no volem veure». El volum d’ingressos de les famílies acompanyades per Càritas ha caigut un 33% si es comparen, per exemple, els mesos de febrer i abril. Però més preocupant és l’augment d’un 136% en el nombre de famílies que no compten amb cap ingrés, és a dir, «que han perdut tots els seus ingressos per la via de l’ocupació i a les quals no arriba cap mena d’ajuda econòmica per part de cap dels nivells de l’administració pública».
Mentre aquesta situació s’anava gestant, el Govern d’Espanya posava sobre la taula el debat de l’Ingrés Mínim Vital, com si fos la salvació dels qui patien en la seva pròpia carn les conseqüències econòmiques de la Covid-19. Mesos després, diverses institucions, entre elles la Fundació Padrina, denuncien que es rebutgen centenars de sol·licituds amb l’excusa que la documentació presentada és errònia o insuficient. No obstant això, el problema real és que «no hi ha diners a la caixa». Alhora, les cues de la fam se silencien com si no existissin, però a molts carrers de Madrid s’hi troben homes i dones demanant aliments perquè a les seves cases no hi ha ingressos per allò més bàsic. Els «polítics del màrqueting» poden anunciar diverses mesures amb xifres que ens superen, però la realitat és al carrer i no es pot ocultar.
Els catòlics estem cridats a anunciar i a denunciar. Des del compromís amb els descartats de la nostra societat, tenint en el cor les actituds de Jesús, l’Església, a través de tota la seva xarxa de parròquies i institucions, assisteix generosament a milers de persones que avui ho necessiten. I, alhora, denuncia la situació que es viu, encoratjant tots els ciutadans de la necessitat de ser més solidaris que mai. Només les fundacions com la Fundació Padrina cobreixen el 70% de la pobresa de Madrid i es calcula que la pobresa infantil creixerà un 50% en els pròxims mesos. No és temps d’ocultar les dades i molt menys les imatges. És temps de trepitjar els carrers per a tocar el rostre de Crist sofrent.
El mes de setembre, el papa Francesc dirigia aquestes paraules en una de les seves audiències generals: «La crisi que estem vivint a causa de la pandèmia ens colpeja a tots; podem sortir millors persones si busquem tots junts el bé comú; al contrari, sortirem pitjor. Lamentablement, assistim al sorgiment d’interessos partidistes. Per exemple, hi ha qui voldria apropiar-se de possibles solucions, com en el cas de les vacunes per a després vendre-les als altres. Alguns aprofiten la situació per a fomentar divisions: per a buscar avantatges econòmics o polítics, generant o augmentant conflictes. Uns altres simplement no s’interessen pel sofriment dels altres, hi passen per damunt i van pel seu camí. Són els devots de Ponç Pilat, es renten les mans».
En aquest moment concret, quan els contagis s’han disparat al nostre país, és temps de preguntar-nos com ens situem, si rentant-nos les mans, mirant cap a un altre costat, o assumint la realitat. Si com li va dir el Pontífex a Pedro Sánchez, la política «no sols és un art, sinó que per als cristians és un acte de caritat», és urgent, pel bé dels ciutadans, que els polítics es posin a treballar pel veritable bé comú. I això significa deixar a un costat debats estèrils en aquest moment com el de la Llei d’Educació o el de la Llei Trans. Les persones ploren perquè les seves neveres estan buides. Fem alguna cosa.
Article editorial publicat al número 4.052 de la revista Ecclesia del 4 de novembre de 2020.
