Viqui Molins i el P. Ángel presenten la seva publicació conjunta “Déu al carrer” amb motiu de la Jornada Mundial dels Pobres

16 novembre, 2017

Humilitat, sentit de l’humor i entrega als altres són tres de les qualitats en comú entre la Teresiana Viqui Molins i el Padre Angel. Que amb motiu de la Jornada Mundial dels Pobres , que ha convocat el papa Francesc aquest 19 de novembre, han presentat la seva publicació conjunta, titulada “Déu al carrer”.

El llibre s’organitza a partir de cartes creuades entre els dos, en les quals comparteixen al lector confidències, anècdotes i vivències de la seva vida dedicada als més necessitats. L’acte va tenir lloc a la Parròquia Santa Anna, on té lloc l’Hospital de Campanya que la teresiana va iniciar seguint l’acció que el P. Angel havia engegat a la parròquia de Sant Anton per la gent del carrer.

A manera de diàleg, moderat pel rector de Santa Anna Peio Sánchez, autor del pròleg del llibre es va presentar el llibre, un relat que arriba amb una intenció clara per tots dos autors: “fer visibles els invisibles”, explica la Gna. Molins. També- va afegir el p. Ángel– “mostrar que hi ha més d’una Mare Teresa de Calcuta com V. Molins”.

Com van ser els inicis? Com veieu el Sant Pare? Què li diries a Déu? Són algunes de les preguntes que els va fer Mn. Peio i que van respondre des de la seva experiència amb els seus fills del carrer. Un des de Madrid i l’altre des de Barcelona, i deixant per cada resposta un consell per la vida. Tots dos van coincidir en el fet de saber escoltar l’altre quan ho necessita o en la força d’una abraçada per aquell que no troba una sortida. Van referir-se als seus “fills del carrer”, aquells pels que pateixen quan fa dies que no veuen i als quals miren amb els ulls d’un pare o mare. Davant els problemes, Viqui Molins va posar la fe i el sentit de l’humor, que “ajuda a veure els problemes més petits quan acaba el dia”.

Els assistents es van sumar també, a la ronda de preguntes, algunes com “què és el més difícil d’afrontar” a que van contestar “la impotència a veure que no es pot fer res” o davant la paciència que cal tenir, moment en que cal “pensar en Déu”, van dir. Al final tots van acabar a una llarga cua per endur-se el seu llibre signat i dedicat per aquests dos enviats de Déu al carrer.