Aquell dia, 14 de setembre, es va instal·lar un televisor a la tauleta de la sala d’estar de la Casa de Santa Marta. En aquest petit edifici on viu i treballa, dins del Vaticà, el papa Francesc va convidar Matteo Garrone. El director va venir a ensenyar-li la seva pel·lícula Jo, capità, amb la qual havia guanyat el Lleó de Plata al Festival de Cinema de Venècia uns dies abans.

Entre els que l’acompanyaven hi havia Mamadou Kouassi, el jove ivorià el testimoni del qual va inspirar directament la història d’aquests migrants que viatgen, a risc de la seva vida, per mig continent africà per intentar arribar a Europa, travessant la Mediterrània amb barcasses improvisades. La trobada, organitzada pel pare Antonio Spadaro, director de la revista jesuïta La Civiltà Cattolica, és típica dels afavorits per Francesc quan s’interessa per un tema: els testimonis directes, més que els experts o els prelats.

Segurament Francesc tindrà al cap aquesta pel·lícula i la perillosa odissea que explica quan trepitgi Marsella el divendres 22 de setembre, concloent una trobada de bisbes i joves d’arreu de la regió, des d’Espanya fins al Líban. La ciutat focea és per a ell l’etapa final d’un “pelegrinatge” a les ribes del Mare nostrum, com l’anomenaven els romans, el qual va començar l’any 2013, a l’inici del seu pontificat.

Aquests viatges van ajudar a fer que el Papa llatí s’apassionés i es preocupés cada cop més per aquesta regió. I a plasmar la seva visió de la Mediterrània en forma de programa per a l’Església, ja que als seus ulls aquesta regió resumeix totes les fractures i reptes del món.

Lampedusa, 8 de juliol de 2013

La presa de consciència

Al Sant Pare se li va glaçar la sang. Jorge Mario Bergoglio, que havia estat elegit Papa menys de tres mesos abans, es va assabentar, consternat, de la tragèdia permanent que es desenvolupa al sud d’Itàlia. En una petita illa siciliana anomenada Lampedusa, a 138 km de la costa de Tunísia, desembarquen embarcacions amb migrants que esperen trobar un món millor a Europa. Durant vint anys, 20.000 persones han perdut la vida intentant la travessia, i Francesc va decidir, el 8 de juliol, improvisar-hi un viatge sense ministres ni cardenals, amb un seguici reduït al mínim: cinc persones.

Aquest primer viatge es va fer per caprici, però es va convertir en l’acte fundacional del pontificat. I és el naixement d’un interès per la Mediterrània que només s’enfortirà amb el temps. Fill d’emigrants italians, Francesc denuncia per primera vegada la globalització de la indiferència cap als migrants. “L’experiència de la desolació i la mort a Lampedusa va ser un dels fets que el va portar a interessar-se per la Mediterrània”, analitza Mons. Jean-Paul Vesco, arquebisbe d’Alger.

Per al Papa, la Mediterrània és el mar del “mestissatge” que ell mateix va experimentar a l’Argentina. “La Mediterrània i l’Amèrica Llatina són molt diferents, però comparteixen aquesta dinàmica comuna de trobada de cultures, insisteix el pare Antonio Spadaro. Jorge Mario Bergoglio redescobreix les lògiques que coneixia a casa seva”.

Israel, Palestina i Jordània, del 24 al 26 de maig de 2014

El món en guerra

L’etapa de Lampedusa va respondre a un impuls. La d’Israel i Palestina sembla més aviat un passatge obligat. Segon viatge fora de les fronteres d’Itàlia, el viatge a “Terra Santa” és un pas essencial en qualsevol pontificat, des de l’històric viatge de Pau VI a aquestes terres bíbliques, el gener de 1964.

Per a Francesc, és el de la presa de consciència de les tensions i la guerra que sacsegen la conca mediterrània. “Hi va haver alguns gestos molt poderosos de Francesc, que es va aturar a pregar prop del mur de separació entre Israel i Cisjordània, com va fer l’endemà a prop del Mur de les Lamentacions”, recorda el pare Rifat Bader, director del Centre Catòlic d’Estudis i Mitjans de Comunicació de Jordània. Hi veu la voluntat del Papa de “reafirmar que hem de deixar d’exercir la violència en nom de Déu”.

També és allà on el Papa reforça el seu vincle amb el pare Pierbattista Pizzaballa, aleshores Custodi de Terra Santa, que ja s’havia reunit amb ell a Buenos Aires. Nomenat Patriarca Llatí de Jerusalem l’any 2020, aquest italià, que fa trenta anys que viu a la regió i que parla perfectament l’hebreu, també serà nomenat cardenal el 30 de setembre. Aquí, igual que en els seus altres viatges a la Mediterrània, el Papa va poder teixir una xarxa per alimentar la seva reflexió i les seves posicions.

En aquell moment, Francesc no va venir amb un pla de pau, però es va reunir amb líders polítics israelians i palestins. I convidà el president de l’Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas, i el president israelià, Shimon Peres, a anar al Vaticà a pregar per la pau. Tots dos seran a Roma el 8 de juny de 2014, dia de Pentecosta. “Va ser durant aquest viatge quan vam veure emergir les directrius importants del pontificat de Francesc”, analitza Mons. Rafic Nahra, bisbe auxiliar del Patriarcat de Jerusalem, esmentant diversos temes: diàleg interreligiós, migrants, pau i accés a l’aigua.

Egipte, 28 i 29 d’abril de 2017

El Sant Pare i el Gran Imam

“Alguna vegada un Papa ha fet això per als musulmans?” La pregunta ve dels qui, a Roma, es comuniquen regularment amb Francesc. En aquest sentit, si hi ha un pas que ha sorgit com una de les claus del “pelegrinatge mediterrani” del Papa, és el seu viatge a Egipte. Des del seu viatge a Terra Santa, havia continuat, amb paciència, el seu recorregut per la conca de la Mediterrània: Albània el setembre del 2014, Turquia dos mesos després, Bòsnia i Hercegovina el juny, i després Grècia el 2016, d’on tornarà a portar 12 refugiats sirians.

Però aquesta primavera del 2017, el Papa va triar Egipte. Prioritat: signar, amb el Gran Imam d’Al-Azhar, Ahmed Al Tayeb, una declaració històrica sobre la fraternitat. Mai un Papa i una figura important de l’islam sunnita no havien rubricat un text comú d’aquesta manera. Aquest acte neix directament de la seva reunió. És característic del “mètode Francesc”, que prefereix les trobades personals als grans debats teològics.

Aquí, de nou, prefereix confiar en aquestes reunions home a home que no pas en els serveis de la Cúria, que poques vegades són convocats per organitzar l’esdeveniment. El Sant Pare i el Gran Imam s’han vist gairebé deu vegades. “No hi ha cap desig, fins i tot en les seves relacions amb el Gran Imam d’Al-Azhar, de construir un diàleg teològic com a tal, explica l’islamòleg Adrien Candiard, que va ser present al Caire durant la visita del Sant Pare. Francesc afavoreix la connexió personal, i aquest sentiment de fraternitat i de necessitat de millorar la vida”.

Bari, 23 de febrer de 2020

L’esperança d’un espai polític

Ja fa set anys que Francesc va pujar al tron de Pere, i el seu tropisme mediterrani sembla que s’amplifica encara més, com han demostrat a bastament els viatges a Portugal, el maig del 2017, i al Marroc, el març del 2019. Però aquesta vegada és a Bari on parla, tancant una iniciativa completament nova de l’episcopat italià.

Hi són presents una seixantena de bisbes de la regió, des d’Espanya fins als Balcans, procedents de 20 països. Aleshores bisbe auxiliar de Marsella, el que encara no és cardenal Jean-Marc Aveline ja hi és, sense saber que ell mateix rebrà el Papa a la seva ciutat, tres anys més tard, per a una reunió del mateix estil. “Quan el vam convidar, el Papa va fer saber molt ràpidament que hi aniria”, recorda Mons. Paul Desfarges, arquebisbe emèrit d’Alger. Després del xoc de la crisi migratòria i de la necessitat del diàleg interreligiós, la trobada de Bari és una oportunitat per a ell, creu Mons. Desfarges, per expressar la seva inclinació i interès cap al Mare nostrum.

Davant els bisbes, el Papa exposa per primera vegada la seva visió de la Mediterrània, “encreuament d’interessos i fets significatius des del punt de vista social, polític, religiós i econòmic” i “àrea estratègica el balanç de la qual reflecteix els seus efectes en altres parts del món”. “La reunió de Bari, unida a la de Florència el 2022 i a la de Marsella aquest any, estan pensades per animar la societat civil i política a assumir el problema”, detalla l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Juan Omella, que ha seguit el procés des dels seus inicis.

Xipre i Grècia, del 2 al 6 de desembre de 2021

El retorn a Lesbos, o l’observació de la impotència

Hi va haver una sensació d’impotència aquell dia a Lesbos. Precedit del seu seguici, el Papa entra al “Centre de registre i identificació” local. En aquests indrets envoltats de filferro de pues, on s’organitzen en barris tendes i mòduls prefabricats i on s’agrupen els sol·licitants d’asil per nacionalitats, el camp té l’efecte de presó a l’aire lliure. En els dies previs, les autoritats gregues van fer tot allò que fos possible per restringir al màxim la suite papal i limitar la presència de la premsa. Però Francesc va rebutjar rotundament aquestes condicions, i el Vaticà va aconseguir fer venir tota la delegació papal, i els 70 periodistes que l’acompanyaven en aquell moment. Aquell dia, les lamentacions de Francesc, que ja es varen deixar sentir en aquest camp el 2016, van sonar com una acceptació de fracàs. El mateix Papa sembla resar en la indiferència contra la que lluita des de fa deu anys. Ell demana a Déu que “ens desperti de l’oblit”, que “ens tregui de l’individualisme que exclou”. El Mare nostrum ha esdevingut “Mare mortuum”, exclama. Aquest missatge enviat tant en les hores bones com en les dolentes, Francesc l’accepta, desxifra el cardenal Omella. “Li està dient a Europa: viviu en una societat del benestar. Cal pensar en els pobres. Mireu Mongòlia, Ucraïna, el Marroc, Àfrica. Això us afecta. El Papa ens insta a reflexionar-hi”. 

Marsella, del 22 al 23 de setembre de 2023

La darrera etapa

El cardenal Roger Etchegaray, arquebisbe de Marsella entre 1970 i 1985, deia: “Aquí donem la volta al món en vuitanta hores”. És aquest personatge multicultural, en la cruïlla d’una zona del globus representativa de tots els reptes del món actual, el que va empènyer el Papa a anar a concloure allí les Trobades Mediterrànies el 23 de setembre.

“Marsella és la capital de la Mediterrània”, diu un dels que es comuniquen habitualment amb el Papa. “Aquesta és l’oportunitat que li permetrà continuar el seu pelegrinatge iniciat a Lampedusa fa deu anys”, insisteix l’actual arquebisbe, Jean-Marc Aveline, que afegeix: “Probablement ens donarà un full de ruta”. Un pla de futur que serà la culminació d’una conscienciació que va començar a Lampedusa fa deu anys.

*Reproduïm l’article publicat a la revista La Croix, el 22 de setembre de 2023

Imatge: Grup de migrants a Lampedusa, província d’Agrigento, Sicília (Itàlia). Shutterstock