>Què en queda d’aquella “tancada” de fa 20 anys?

Què en queda d’aquella “tancada” de fa 20 anys?

(M. Victòria Molins –CR) Tot just fa 20 anys, diversos grups de persones migrades i gent que s’hi solidaritzava es van tancar a esglésies i parròquies reivindicant “papers per a tothom”. La religiosa teresiana Maria Victòria Molins hi va ser present, des de la parròquia del Carme del Raval. Molins és una de les cares visibles de l’Hospital de Campanya i és coneguda pel seu treball al barri del Raval, així com en l’acompanyament de persones preses. Coincidint amb el vintè aniversari de la tancada migrant i l’acte d’homenatge públic que es farà a Molins en commemoració del seu 85è aniversari aquest diumenge, publiquem aquest article escrit per la religiosa.

 

El meu record és el d’una experiència que ens va marcar al Raval i que va suposar-hi un abans i un després. Aquell 2001, com els anys anteriors, el nostre barri anava canviant d’aspecte contínuament. Els immigrants que arribaven, canvien any rere any la fesomia del barri. Ja no eren només dones llatines -soles en un principi- i que a poc a poc anaven fent créixer el barri quan aconseguien l’agrupació familiar. O les famílies del nord d’Àfrica- els nostres veïns de Marroc o Argèlia- que van ser dels primers moviments migratoris que ens van afectar. És veritat que ja tots ells, havien patit i lluitat en la mida del possible per aconseguir legalitzar la seva situació, però sense unir d’alguna manera molt efectiva les seves forces. Però la nova arribada de la migració asiàtica, en especial de Pakistan i Bangladesh, va suposar un canvi: els nouvinguts tenien un caire més contestatari davant la problemàtica de la seva legalització i un sentit associacionista molt més gran.

Totes aquelles persones que ja en aquells anys estàvem en projectes socials al barri recordem molt bé i amb gran emoció aquell 7 de març del 2001, en el qual es va posar fi a una de les accions reivindicatives no només més col·lectives sinó amb més eficàcia: al crit de “Papers per a tothom” es posava fi a 47 dies de tancada de més de 700 immigrants en una desena d’esglésies de Barcelona.

Jo vull reviure l’experiència viscuda no tan sols aquells dies de tancament, sinó el dels anys següents que van canviar un tipus de relació des de les hores  mantinguda durant tots aquests anys al nostre barri del Raval.

Però vull també reflexionar sobre la situació actual respecte a les reivindicacions que van fer història.Jo vaig viure l’experiència en la meva parròquia del Carme, en ple Raval sud. Sempre recordaré aquella Quaresma en la qual l’aroma característic de les esglésies, l’encens, va ser substituït -acabada la vaga de fam dels primers dies- pel característic olor de les espècies de la cuina  paquistanesa.

Recordo les manifestacions a les que ens afegíem per ajudar-los els dies abans de posar-se en rigor la nova Llei d’estrangeria aprovada en el Congrés per l’amplia majoria del PP de Jose M. Aznar. N’havien fet el mateix cas que es fa a la majoria de manifestacions: cap.

I van ser aquests nous immigrants els que, quan només faltaven dos dies perquè entrés en vigor, van decidir les famoses tancades que començaren en el Pi, i continuaren en vàries esglésies entre altres, la nostra.

Ja s’ha parlat prou d’aquelles jornades, de la solidaritat del barri, de les amistats creades durant aquelles hores que convivíem amb ells, compartíem el que teníem i intercanviàvem les nostres riqueses culturals. Inoblidable!

Per una vegada excepcional, aquelles reivindicacions van ser d’alguna maner escoltades. Un èxit sense precedents, perquè es va aconseguir arribar a una sorprenent negociació que tingué com a resultat la firma d’un acord a l’endemà per a la regularització de gairebé tots els tancats. Mesos més tard, l’executiu espanyol ampliava els termes del pacte i va accedir a revisar els expedients que s’havien quedat fora del procés de regularització extraordinari del 2000. Això va permetre que milers de persones obtinguessin la residència legal.

Parlaré breument de dos vessants i els resultats d’ambdues. La que podíem dir humana i veïnal, els efectes de la qual encara son positius i enriquidors. I aquella que té més relació amb la reglamentació, la política migratòria i la situació legislativa actual en aquest tema. Que no diria jo que ha estat tan positiva.

De la primera va sortir, només acabada les tancades, una Associació que encara perviu: el GIR, grup intereligiós del Raval. Durant el 10 primers anys es va treballar conjuntament per a conèixer millor les diferents cultures amb tres actes multitudinaris a l’any: un de caràcter cultural, organitzant xerrades sobre temes que caracteritzaven a cada cultura: la família, la dona, el treball, l’art, etc. Un segon de caràcter religiós: de vegades a una església catòlica, altres a una mesquita, un temple cristià a una sinagoga, ens reuníem les tres religions monoteistes al voltant dels tres llibres sagrats: la Torà, la Bíblia i l’Alcorà i pregàvem junts amb temes que ens unien a tots. I una tercera trobada, festiva, amb el folklore i la gastronomia corresponent a cada cultura.

Ara, quan ja ens coneixem força i no son necessàries masses explicacions, continuem amb les trobades que ens uneixen i ens agermanen.

Anem a la segona vessant. Han passat vint anys i la llei d’estrangeria del 2000 va ser després modificada i reformada en el 2020.

Ni sóc experta en lleis, ni és el lloc aquí per estendre’m en el tema. Però el que sí puc parlar amb coneixement de causa es del patiment de molts immigrants actuals per les ordenacions que sovint es deriven dels reglaments i que compliquen molt més el dia rere dia del seu compliment. Començant per la burocràcia lenta i feixuga.

Si en el segle XIX, Mariano José de Larra, es lamentava del “Vuelva usted mañana” que entorpia tan la vida quotidiana, no se si es pitjor -sobretot per aquell que no domina ni la cultura ni la llengua- la paciència que suposa omplir pàgines d’Internet o escoltar pel mòbil: “Si vostè vol parlar de tal problema, premi l’1, si vol informació, premi el 2…. “, amb música inclosa cada vegada.

Això pel que fa a la burocràcia i a la lentitud exagerada dels termes per aconseguir les coses, agreujat tot això per la crisis de la pandèmia.

Però molt més greu resulten els fets que es deriven de la legislació i que donen per resultat un dels problemes fonamentals de molts immigrants: la llarga espera entre el permís de residència i el del treball. Resultat d’això sabem molt bé que és la situació de pobresa greu, sobretot d’alguns col·lectius joves, l’augment de l’economia submergida i per tant la manca de cotització de la Seguretat Social.

Això és el que volia expressar avui, com a testimoni presencial d’aquell moment clau per a la política de immigració que fou el març de 2001.

M. Victòria Molins és religiosa teresiana i impulsora de l’Hospital de Campanya de Santa Anna

2021-03-26T10:19:14+00:00