El passat dia 20 de juny va tenir lloc el Dia Mundial del Refugiat, diada internacional instituïda per les Nacions Unides. Diades com aquesta ens ajuden a prendre consciència de la situació dels refugiats, i alhora a fomentar la comprensió i l’empatia i el suport cap a les persones refugiades i desplaçades en consideració de les difícils circumstàncies en què es troben.
Aquesta Jornada es va celebrar per primera vegada a nivell mundial el 20 de juny de 2001, en commemoració del 50è aniversari de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951.
Recordant aquesta efemèrides, recordava alhora el manifest de 2017 del moviment social “Volem acollir”, que s’intitulava “Obriu fronteres, volem acollir!” Per al mateix motiu, el CIEMEN proposà un altre manifest, amb el títol “Catalunya, Terra d’acollida”, i tingué lloc a Catalunya la campanya “Casa nostra, casa vostra”, que promogué un concert al Palau sant Jordi i publicà també un altre manifest intitulat “Que Catalunya sigui terra d’acollida”.
Cal tenir en compte les dades –impactants i esgarrifoses– per fer-ne un adient judici. La xifra de desplaçats forçosos va superar el 2020 el llindar de dels 82,4 milions de persones, segons dades de l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats (ACNUR), a causa de la persecució, situacions de conflicte o violacions de drets humans. Pel que fa a morts en la Mediterrània, el 2020 van arribar a quasi un miler de persones, però els anys anteriors van morir en 2018 un total de 2.297 persones; el 2017 la xifra va ser de 3.139 persones; en 2016 ho van fer 5.143; el 2015 van ser 3.783 i el 2014, 3.283. Totes aquestes dades i moltes altres que podríem portar a la nostra consideració no ens pot deixar indiferents.
Estem davant una veritable crisi, les causes de la qual són morals, culturals, polítiques i econòmiques, i evidencia una greu crisi de fons: una crisi humanitària. Com fa setanta anys van fer milions d’europeus, finalitzada la Segona Guerra Mundial. Com ho havien fet els nostres avis i besavis anys abans, fugint de la guerra civil i les seves posteriors conseqüències. Durant aquell episodi de trista memòria, foren molts els països que van obrir els braços a milers de compatriotes refugiats. En justa correspondència, ens pertoca ser avui país d’acollida. Però no només perquè tenim memòria històrica, que també, sinó com un acte de responsabilitat global i de solidaritat internacional. Un acte d’humanitat. Davant aquest drama, ens cal una resposta ràpida. Una resposta cívica com sempre hem donat quan ha estat necessari, a l’altura d’una ciutadania solidària i compromesa amb la justícia i els drets humans.
De fet, l’ensenyament de Crist concretat en les obres de misericòrdia n’enuncia una que és acollir el foraster. Aquest és un tema present en tota la història de la salvació. La recorre de dalt a baix: des del passatge en què Abraham va acollir els tres visitants sota l’alzina de Mambré, fins a Mateu 25, com a criteri de salvació –era foraster i em vau acollir– o de condemna –era foraster i no em vau acollir. És un tema central de la fe cristiana. És una categoria teològica: Déu no és mai rebuig, és sempre acolliment; i l’altre no és tampoc mai motiu de rebuig, sinó un do, com ens recorda el sant Pare Francesc en el missatge de la quaresma de 2017, i com a tal l’hem de mirar. «Llàtzer ens ensenya –sentencia el papa Francesc– que l’altre és un do. La justa relació amb les persones consisteix a reconèixer amb gratitud el seu valor. Fins i tot el pobre al portal del ric no és una càrrega molesta, sinó una crida a convertir-se i a canviar de vida. La primera invitació que ens fa aquesta paràbola és la d’obrir la porta del nostre cor a l’altre, perquè cada persona és un do, sigui veí nostre o un pobre desconegut.»
Un document de la Santa Seu sobre els refugiats de l’any 1992 ens ofereix els fonaments per a una adient resposta davant la situació. S’afirmava que «l’Església, en reafirmar la primacia i la dignitat de la persona humana, s’adreça a tots els homes i a tots els pobles, als seus responsables nacionals i internacionals per exhortar-los a donar proves d’imaginació i de coratge en la recerca de solucions justes i duradores per a allò que Joan Pau II anomenà “potser la més gran tragèdia de les tragèdies humanes del nostre temps”», i el mateix Pontífex qualificava el fet d’«una plaga vergonyosa del nostre temps».
El text vaticà recorda que «mentre les relacions entre les persones i entre les nacions no recolzin damunt una veritable capacitat d’acceptar-se cada vegada més en la diversitat i en l’enriquiment recíproc, hi haurà refugiats víctimes de l’abús de poder.» La situació dels refugiats ha de ser afrontada a les seves arrels, és a dir, al nivell de les causes mateixes de l’exili, i assenyala, com a criteri que «el primer punt de referència no ha de ser la raó d’Estat o la seguretat nacional, sinó la persona humana, a fi que sigui salvaguardada la seva exigència de viure en comunitat.» Demana, alhora, la protecció dels refugiats, no com una concessió que es fa, doncs «ell no és cap objecte d’assistència, sinó més aviat un subjecte de drets i de deures», i urgeix «el respecte escrupolós del principi de la repatriació voluntària» com un altre fonament no negociable del tracte que cal donar als refugiats, bo i argumentant que «ningú no ha de ser acomiadat a un país on temi rebre un tracte discriminatori, o greus amenaces per a la seva vida». El document que esmentem posa en relleu les condicions que s’han de donar en els camps de refugiats de primera acollida, però sempre com a solució d’emergència, és a dir, provisional.
És veritat que l’acceptació nombrosa de persones d’altres cultures pot generar dificultats d’integració, adaptació i cohesió social. Sorgeix sovint el temor a l’altre i de cultures que poden destorbar els esquemes de vida adoptats pels països d’acolliment. Mentre eren lluny de nosaltres eren vistos amb simpatia, però en trobar-los a casa nostra esdevenen massa inoportuns. Això fa que la problemàtica es tendeix a deixar en mans d’alguns organismes i grups especialitzats i hom se’n despreocupi. L’actuació dels mitjans de comunicació és un element cabdal a fi i efecte de «contribuir a dissipar prejudicis i desvetllar una atenció constant envers els refugiats per part de l’opinió pública». Tanmateix, com reiteradament ha cridat el sant Pare Francesc, no hi ha lloc per a la indiferència. On és el teu germà? –preguntà Déu a Caín. Dels refugiats, també en som custodis! La indiferència constitueix un pecat d’omissió. La solidaritat esdevé un altre criteri fonamental davant la problemàtica dels refugiats: «La solidaritat fa invertir la tendència a considerar el món solament des del propi punt de vista. L’acceptació de la dimensió mundial dels problemes subratlla els límits de cada cultura; empeny a un estil de vida més sobri amb vista a contribuir al bé comú; permet de respondre eficaçment a la justa crida dels refugiats i obre camins de pau.»
En el manifest del CIEMEN es fa una crida pública perquè s’afronti, des dels Països Catalans, aquesta situació amb valentia tot bastint una xarxa solidària i de resiliència contra la xenofòbia, el racisme i la intolerància, que podria ressorgir a casa nostra davant d’aquesta situació excepcional. Cal afegir també que aquesta resiliència s’ha de promoure també entre els mateixos refugiats i immigrants, que sovint entre races, cultures i religions, sostenen rebuigs, odis i menyspreus esfereïdors, i dels que la premsa n’ha fet ressò en narrar els testimonis de refugiats cristians que, pel fet de ser d’aquesta religió, eren llençats al mar des de les pasteres pels mateixos ocupants de les esmentades embarcacions.
Aquest camí de la solidaritat «exigeix per part de tothom la superació de l’egoisme i de la por de l’altre; demana un treball d’educació cívica a llarg termini, l’únic que pot contribuir a eliminar algunes causes del tràgic èxode dels refugiats; reclama l’aplicació de mecanismes de prevenció, com també una millor coordinació entre les institucions internacionals i les autoritats locals.»
La tragèdia dels refugiats manifesta els desequilibris i els conflictes del món d’avui i «mostra un món desunit i molt allunyat d’aquell ideal segons el qual “si un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell” (1 C 12:26)». La situació dels refugiats, que toca els límits del sofriment humà, esdevé una crida urgent a la consciència de tothom.
Ara cal passar de la compassió a l’acció. És urgent una resposta al drama humà que s’està produint a les nostres portes en aquest món globalitzat. No podem restar indiferents! Francesc feia notar les causes de la indiferència en el seu primer document programàtic del seu pontificat: l’estat del benestar ens ha anestesiat el cor, ens ha incapacitat per plorar per la sort de l’altre i ha dut a la globalització de la indiferència. Cal dir un No a la globalització de la indiferència, i un Sí ben fort a la globalització de la solidaritat!
Joan Costa
Delegat de Pastoral Social i Caritativa
