El Concili Vaticà II va marcar la seva vida presbiteral i pastoral
No fa massa anys que conec Mn. Josep Maria Fabró, deu anys potser, quan coincidíem a les reunions de voluntaris del Centre Penitenciari Lledoners a la parròquia de Navarcles. Des del primer moment vaig notar que no era un capellà que fes olor de sagristia. Impressionava la tendresa, humilitat i pau acollidora que, amb naturalitat, traspuava la seva persona quan el tractaves personalment. Malgrat això, també veia en ell un home amb caràcter, temperament i conviccions fermes. Basades en l’Evangeli de Jesús i en el Concili Vaticà II.
El Concili Vaticà II va marcar la seva vida presbiteral i pastoral. Va ser un capellà obrer. Sabia combinar la vida espiritual amb el servei pastoral a la parròquia i el treball a la fàbrica. Treball, per i amb els més pobres, que va malmetre la seva salut fins arribar a afeccions respiratòries greus que no va poder superar el 27 de desembre passat, quan tots els interns difunts de les presons, que ell havia estimat i consolat, li van obrir, definitivament les portes del Cel.
Dedicat a la pastoral penitenciària des de l’any 1991 fins a la pandèmia del 2020. La seva tasca social, pastoral i parroquial anava omplint-se d’una militància ferma i carregada d’estimació pels seus «feligresos», creients o no creients. No engreixava les ovelles de la pleta, sinó que sortia, de presó en presó, a cercar les ovelles «presumiblement» perdudes. Aquest estil de ser prevere crea sovint certs problemes… Calia, doncs, assumir-los i estar al costat dels preferits de Jesús, que també va ser empresonat i condemnat.
El papa Francesc diu sovint que el pastor ha de fer olor d’ovella. Tot i seguint aquesta comparança, puc assegurar que mossèn Fabró no feia olor d’encens. En tot cas, com molts dels seus feligresos, i pel fet d’estar a prop i molt a prop d’ells, feia «olor de porro».
Aquest acompanyament radical dels interns, aquest ser crític i fidel alhora, va fer que es guanyés el respecte i el reconeixement dels treballadors de Can Brians, dels funcionaris i, per descomptat, dels interns. Interns que, a la darrera Missa del Gall de dissabte dia 24, van pregar per ell, que tant l’estimaven i admiraven.
La seva obra continuarà a la Llar d’Acollida que, a Martorell mateix, ofereix aixopluc a interns que surten de permís, de tercer grau o en llibertat definitiva.
Edmund Burke diu que perquè el món vagi malament només cal que les «bones persones» no facin res. Mossèn Fabró ha dedicat molt de temps, amor, fe i energia perquè el Regne de Déu sigui, avui, una mica més a prop nostre. Donem-ne gràcies a Déu.
