Tema: Migracions: peregrinació de fe i esperança

Benvolguts germans,

El concili ecumènic Vaticà II, en la constitució pastoral Gaudium et spes, ha recordat que «l’Església camina junt amb tota la humanitat» (n. 40), per la qual cosa «la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes contemporanis, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen, són també la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor d’ells» (ibid., 1). Es van fer ressò d’aquesta declaració el servent de Déu Pau VI, que va anomenar l’Església «experta en humanitat» (enc. Populorum progressio, 13), i el beat Joan Pau II, el qual va afirmar que la persona humana és «el primer camí que l’Església ha de recórrer en el compliment de la seva missió […], camí traçat per Crist mateix» (Enc. Centesimus annus, 53). En la meva encíclica Caritas in veritate he volgut precisar, seguint els meus predecessors, que «tota l’Església, en tot el seu ser i obrar, quan anuncia, celebra i actua en la caritat, tendeix a promoure el desenvolupament integral de l’home» (n. 11), referint-me també als milions d’homes i dones que, per motius diversos, viuen l’experiència de la migració. En efecte, els fluxos migratoris són «un fenomen que impressiona per les seves grans dimensions, pels problemes socials, econòmics, polítics, culturals i religiosos que suscita, i pels desafiaments dramàtics que planteja a les comunitats nacionals i a la comunitat internacional» (ibid., 62), ja que «qualsevol emigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamentals inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació» (ibid.).

En aquest context, he volgut dedicar la Jornada Mundial de l’Emigrant i el Refugiat 2013 al tema «Migracions: peregrinació de fe i esperança», en concomitància amb les celebracions del 50è aniversari de l’obertura del concili ecumènic Vaticà II i dels 60 anys de la promulgació de la constitució apostòlica Exsul familia, alhora que tota l’Església està compromesa a viure l’Any de la fe, acollint amb entusiasme el desafiament de la nova evangelització.

En efecte, fe i esperança formen un binomi inseparable en el cor de moltíssims emigrants, ja que en ells niua l’anhel d’una vida millor, al qual s’uneix moltes vegades el desig de voler deixar enrere la «desesperació» d’un futur impossible de construir. Al mateix temps, el viatge de molts està animat per la confiança profunda que Déu no abandona les seves criatures, i aquest consol fa que siguin més suportables les ferides del desarrelament i de la separació, potser amb l’esperança oculta d’un retorn futur a la terra d’origen. Fe i esperança, per tant, conformen sovint l’equipatge d’aquells que emigren, conscients que amb elles «podem afrontar el nostre present: el present, encara que sigui un present fatigós, es pot viure i acceptar si porta a una meta, si podem estar segurs d’aquesta meta i si aquesta meta és tan gran que justifiqui l’esforç del camí» (Enc. Spe salvi, 1).

En el vast camp de les migracions, la sol·licitud maternal de l’Església es realitza en diferents directrius. Per una part, la que contempla les migracions sota el perfil dominant de la pobresa i dels sofriments, que ben sovint produeix drames i tragèdies. Aquí es concreten les operacions d’auxili per a resoldre les nombroses emergències, amb dedicació generosa de grups i individus, associacions de voluntariat i moviments, organitzacions parroquials i diocesanes, en col·laboració amb totes les persones de bona voluntat. Però, per altra part, l’Església no deixa de posar de manifest els aspectes positius, les bones possibilitats i els recursos que comporten les migracions. És aquí on s’inclouen les accions d’acolliment que afavoreixen i acompanyen una inserció integral dels emigrants, sol·licitands d’asil i refugiats en el nou context sociocultural, sense oblidar la dimensió religiosa, essencial per a la vida de cada persona. L’Església, per la seva missió confiada per Crist mateix, està cridada a prestar atenció especial i cura a aquesta dimensió precisament: és la seva tasca més important i específica. Pel que fa als fidels cristians provinents de diferents zones del món, l’atenció de la dimensió religiosa inclou també el diàleg ecumènic i l’atenció de les noves comunitats, mentre que, pel que fa als fidels catòlics, s’expressa, entre d’altres coses, mitjançant la creació de noves estructures pastorals i la valoració dels diversos ritus, fins a la participació plena en la vida de la comunitat eclesial local. La promoció humana està unida a la comunió espiritual, que obre el camí «a una autèntica i renovada conversió al Senyor, únic Salvador del món» (carta ap. Porta fidei, 6). L’Església ofereix sempre un do preciós quan porta a l’encontre amb Crist que obre a una esperança estable i fiable.

Pel que fa als emigrants i refugiats, l’Església i les realitats diverses que en ella s’inspiren estan cridades a evitar el risc del mer assistencialisme, per a afavorir la integració autèntica en una societat on tots i cadascú siguin membres actius i responsables del benestar de l’altre, assegurant amb generositat aportacions originals, amb tot el dret de ciutadania i de participació en els mateixos drets i deures. Aquells que emigren porten amb ells sentiments de confiança i d’esperança que animen i conforten en la recerca de millors oportunitats de vida. Això no obstant, no cerquen només una millora de la seva condició econòmica, social o política. És cert que el viatge migratori sovint té el seu origen en la por, especialment quan les persecucions i la violència obliguen a fugir, amb el trauma de l’abandó dels familiars i dels béns que, en certa manera, asseguraven la supervivència. Però el sofriment, l’enorme pèrdua i, a vegades, una sensació d’alienació davant un futur incert no destrueixen el somni de reconstruir, amb esperança i valentia, la vida en un país estranger. Certament, els qui emigren alimenten l’esperança de trobar acolliment, d’obtenir ajuda solidària i d’estar en contacte amb persones que, comprenent les fatigues i la tragèdia del seu proïsme, i també reconeixent els valors i els recursos que aporten, estiguin disposats a compartir humanitat i recursos materials amb qui està necessitat i desfavorit. Hem de reiterar, en efecte, que «La solidaritat universal, que és un fet i un benefici per a tots, és també un deure» (enc. Caritas in veritate, 43). Emigrants i refugiats, al costat de les dificultats, poden experimentar també relacions noves i acollidores que els encoratgin a contribuir al benestar dels països d’acollida amb les seves habilitats professionals, el seu patrimoni sociocultural i també, sovint, amb el seu testimoniatge de fe, que estimula les comunitats d’antiga tradició cristiana, anima a trobar Crist i invita a conèixer l’Església.

És cert que cada Estat té el dret de regular els fluxos migratoris i adoptar mesures polítiques dictades per les exigències generals del bé comú, però sempre garantint el respecte de la dignitat de tota persona humana. El dret de la persona a emigrar —com ho recorda la constitució conciliar Gaudium et spes en el n. 65— és un dels drets humans fonamentals que facilita a cadascú a establir-se on consideri més oportú per a una millor realització de les seves capacitats i aspiracions i dels seus projectes. Això no obstant, en l’actual context sociopolític, abans fins i tot que el dret a emigrar, cal reafirmar el dret a no emigrar, és a dir, a tenir les condicions per a restar a la pròpia terra, repetint amb el beat Joan Pau II que «és un dret primer de l’home viure a la pròpia pàtria. Això no obstant, aquest dret és efectiu només si es tenen constantment sota control els factors que impulsen a l’emigració» (Discurs al IV Congrés mundial de les Migracions, 1998). En efecte, actualment veiem que moltes migracions són el resultat de la precarietat econòmica, de la falta de béns bàsics, de desastres naturals, de guerres i de desordres socials. En comptes d’una peregrinació animada por la confiança, la fe i l’esperança, emigrar es converteix llavors en un «calvari» per a la supervivència, on homes i dones apareixen més com a víctimes que com a protagonistes i responsables de la seva migració. Així, mentre que hi ha emigrants que aconsegueixen una bona posició i viuen amb dignitat, amb una integració adequada en l’àmbit d’acollida, són molts els que viuen en condicions de marginalitat i, a vegades, d’explotació i privació dels drets humans fonamentals, o que adopten conductes perjudicials per a la societat on viuen. El camí de la integració inclou drets i deures, atenció i cura als emigrants perquè tinguin una vida digna, però també atenció per part dels emigrants pels valors que ofereix la societat on s’insereixen.

En aquest sentit, no podem oblidar la qüestió de la immigració irregular, un afer més urgent en els casos en què es configura com a tràfic i explotació de persones, amb més risc per a dones i nens. Aquests crims han de ser decididament condemnats i castigats, mentre que una gestió regulada dels fluxos migratoris, que no es redueixi al tancament hermètic de les fronteres, a l’enduriment de les sancions contra els irregulars i a l’adopció de mesures que descoratgin nous ingressos, podria almenys limitar per a molts emigrants els perills de caure víctimes de l’esmentat tràfic. En efecte, són molt necessàries intervencions orgàniques i multilaterals en favor del desenvolupament dels països d’origen, mesures eficaces per a eradicar el tràfic de persones, programes orgànics de fluxos d’entrada legal, més disposició a considerar els casos individuals que requereixin protecció humanitària a més d’asil polític. A les normatives adequades s’ha d’associar un treball pacient i constant de formació de la mentalitat i de les consciències. En tot això, és important enfortir i desenvolupar les relacions d’entesa i de cooperació entre les realitats eclesials i institucionals que estan al servei del desenvolupament integral de la persona humana. Des de l’òptica cristiana, el compromís social i humanitari troba la seva força en la fidelitat a l’evangeli, sent conscients que «qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home» (Gaudium et spes, 41).

Estimats germans emigrants, que aquesta Jornada Mundial us ajudi a renovar la confiança i l’esperança en el Senyor que és sempre al nostre costat. No perdeu l’oportunitat de trobar-lo i reconèixer el seu rostre en els gestos de bondat que rebeu en la vostra peregrinació migratòria. Alegreu-vos perquè el Senyor és a prop vostre i, amb ell, podreu superar obstacles i dificultats, aprofitant els testimonis d’obertura i acolliment que molts us ofereixen. De fet, «la vida és com un viatge pel mar de la història, sovint fosc i borrascós, un viatge en què escodrinyem els astres que ens indiquen la ruta. Les veritables estrelles de la nostra vida són les persones que han sabut viure rectament. Elles són llums d’esperança. Jesucrist és certament la llum per antonomàsia, el sol que brilla sobre totes les tenebres de la història. Però per arribar fins a ell necessitem també llums properes, persones que donen llum reflectint la llum de Crist, oferint així orientació per a la nostra travessia» (enc. Spe salvi, 49).

Encomano cadascun de vosaltres a la benaurada Mare de Déu, signe d’esperança i consolació segures, «estel del camí», que amb la seva presència maternal és a prop nostre cada moment de la vida, i a tots imparteixo amb afecte la benedicció apostòlica.

Benedictus pp. XVI

Ciutat del Vaticà, 12 d’octubre de 2012