La tercera sessió del cicle de conferències dels Dilluns dels Drets Humans debat sobre si és compatible l’empresonament amb els drets fonamentals de les persones
Reduir la presó
Per començar el debat, García Arán, tot posant sobre la taula que és necessari diversificar la resposta a la qüestió plantejada, va llançar una altra pregunta: podem reduir la presó a un mínim de casos? En aquesta línia, va manifestar que el principal enemic de la reducció de les penes de presó és l’opinió pública, que hi està majoritàriament en contra, suposant això una gran pressió enfront dels partits polítics.
García Arán va plantejar, també, que les penes són utilitzades amb una finalitat intimidatòria envers la ciutadania. Una finalitat l’èxit de la qual resulta indemostrable, ja que es fa difícil saber quants delictes es deixen de cometre a conseqüència de l’existència d’una pena. A continuació, la catedràtica va afirmar que la finalitat intimidatòria de la pena segurament té més efecte entre els sectors benestants que entre els marginals, excepte si es tracta de penes de caràcter econòmic (multes), cas en què resulten poc intimidatòries.
Reinserció de les persones preses
Una altra de les finalitats de la pena que va apuntar la catedràtica és la de la reinserció de les persones preses. També va assenyalar la perillositat que suposa la idea de la presó com a instrument necessari per a la reinserció, destacant que, des d’aquesta perspectiva, els sectors benestants no necessitarien presons perquè ja estan inserits en la societat. Cal tenir en compte que el col·lectiu de persones internes en bona part està exposat a una exclusió social severa, la qual es veu agreujada per la situació d’empresonament.
Va concloure la seva intervenció recordant que amb el Codi Penal de 1995 es va apostar per l’aplicació de penes alternatives menys punitives que la presó però, malauradament, aquestes han acabat reduïdes a la mínima expressió.
Acabar amb la presó als malalts
Per la seva banda, Iñaki Rivera va dur a terme la seva intervenció prenent com a referència el llibre “Descarcelación”, del qual n’és coautor, reforçant la idea que existeixen alternatives a la presó que exigeixen prendre’s els drets seriosament, i va posar l’accent en la defensa de les eines de les institucions internacionals.
Rivera va posar molt èmfasi en el fet que no podem continuar acceptant l’empresonament de persones malaltes i en què cal preservar el dret a la salut. Per tant, va convidar al públic a començar a parlar de “malalts presos” i no de “presos malalts”. Va subratllar, a més, les necessitats de les dones empresonades, especialment en relació amb la maternitat, i va posar el focus sobre una situació que genera greus conseqüències mentals: la separació dels infants, en complir els tres anys, de les seves mares.
Desmuntant la idealització de la llibertat condicional
També va voler desmuntar la visió idealitzada respecte a la llibertat condicional, argumentant que no es tracta d’un moment efectiu de llibertat, sinó de “debilitat”, en el qual cal molt suport i acompanyament. No va voler cloure la seva intervenció sense recordar que encara no s’ha creat un mecanisme públic tan necessari com és el registre de les violacions de drets fonamentals a les presons, i de la violència institucional en general. Tampoc va deixar de reclamar la importància d’apropar l’univers penitenciari a l’opinió pública.
Justícia i Pau
