A Barcelona, 1.026 persones dormen al carrer, 1.954 més ho fan als albergs i centres públics i privats i 415 persones viuen a fàbriques i solars de la ciutat. En total, 3.395 persones sense llar, un 60% més que l’any 2008, segons l’últim recompte de persones que dormen al carrer.

 

A aquesta xifra se suma una altra molt preocupant: el 19% de les persones que dormen al carrer pateixen una situació de vulnerabilitat molt elevada. Parlem de gent amb malalties cròniques i que en molts casos no té targeta sanitària, que ha patit agressions per viure al carrer… La majoria fa 6 anys que viu al carrer i ens alarma que un terç d’aquestes persones està greument deteriorada però no fa ni un any que dorm al ras. Les dades surten del cens de persones sense llar que vàrem fer l’any passat.

Els números són escandalosos i ens reafirmen: fa anys que comptabilitzem el nombre de persones que dormen al carrer, hem aconseguit dimensionar la realitat i ja no hi ha excuses per implementar solucions efectives; dormir al carrer no és una cosa normal ni s’ha de tolerar, calen accions contundents.

En aquest context, des d’Arrels hem contactat amb els grups polítics municipals per fer arribar propostes, demanar un reunió d’urgència i instar a treballar plegats perquè ningú hagi de viure al carrer a Barcelona. Totes les administracions públiques ho haurien de fer, sense distinció d’ideologia i sense convertir el repte en una batalla política. Perquè la seva responsabilitat és treballar conjuntament per augmentar el parc d’habitatge social, actuar perquè els preus dels lloguers i dels habitatges siguin assequibles i garantir que tothom tingui ingressos suficients per viure a casa seva.

Un espai de proximitat a cada barri de Barcelona

Les 1.026 persones que viuen al carrer a Barcelona necessiten una resposta urgent per canviar la seva situació. Accedir a un habitatge estable i amb el suport que la persona requereixi és el pas fonamental però la realitat econòmica actual, l’escassetat d’habitatge social i els elevats preus de l’habitatge al mercat privat ens mouen a fer nous plantejaments per al curt termini.

Proposem obrir a cada barri de la ciutat un recurs de caràcter pal·liatiu, petites UCIS socials que facin que la gent no hagi de dormir al carrer. Sabem que no és una solució definitiva que doni tota l’estabilitat que la persona necessita però sí que donaria més estabilitat que en els actuals albergs o en el mateix carrer. En concret, proposem espais amb les següents característiques:

• No massificats
• On la persona es pot quedar el temps que necessiti
• On no hi ha cues per entrar
• De proximitat, ubicats a tots els barris de Barcelona
• Oberts 24 hores i que durant el dia facin de centre obert
• On la persona es pugui dutxar i se senti segura
• Amb normes que s’adaptin a les persones i no al revés
• Que permetin conèixer persona a persona, cas a cas
• Espais on es treballi estretament amb els equips de carrer.

Imagineu 73 espais d’aquestes característiques i amb capacitat per a 10 persones a cadascun repartits per tots els barris de Barcelona? Es podrien beneficiar un miler de persones d’una manera ràpida i fàcil perquè a Barcelona actualment no hi ha habitatges amb lloguers assequibles però sí que tenim locals buits.

La mesura significaria també no haver de fer l’operació hivernal perquè viure al carrer es consideraria una emergència durant tot l’any i pot ser una oportunitat mentre se segueixi treballant per comptar amb habitatges estables i a preu assequible. El perill serà pensar que el problema s’ha solucionat si deixem de veure la persona dormint al carrer.

 

Augmentar el nombre d’habitatges del model Housing First

El Pla de lluita contra el sensellarisme de Barcelona per als anys 2016-2020 afirma que “per refer la vida després de l’impacte d’haver-ho perdut tot i d’haver viscut al carrer, cal estabilitat econòmica, habitacional i emocional” i es fixa com a objectiu per al 2020 tenir 150 habitatges estables per a 150 persones que viuen al carrer. El problema, però, és que hi ha 1.026 persones dormint al carrer i que per a l’any 2020 la xifra segurament haurà augmentat. Cal prioritzar la problemàtica i ser contundents en les accions.

Obrir la Mesa d’Emergències Socials a persones que dormen al carrer

A Barcelona, 1.026 persones viuen al carrer però no es considera una situació d’urgència, i cal que això canviï. D’una banda, el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona atén situacions de “crisi social greu” però no contempla la realitat de viure al carrer com una necessitat “d’atenció psicosocial immediata”.

D’una altra banda, la Mesa d’Emergències Socials de Barcelona, l’òrgan que ha de vetllar perquè totes les persones que es trobin en situació de vulnerabilitat extraordinària i de pèrdua imminent de l’habitatge puguin accedir a un habitatge de lloguer social, tampoc contempla els casos de les persones que dormen al carrer. En l’àmbit català, en canvi, existeix un reglament de mesa d’emergències que sí contempla la condició de viure al carrer com un motiu per poder accedir a un habitatge a través d’aquesta via però aquest reglament no és vinculant als municipis que, com Barcelona, compten amb normatives pròpies. En aquest sentit, des d’Arrels demanem a l’Ajuntament barceloní que incorpori aquesta possibilitat.

Fomentar que els propietaris particulars lloguin a preu assequible a entitats socials

Mentre les polítiques públiques s’activen i es posen en marxa, molts ciutadans i ciutadanes que són propietaris particulars i els grans tenidors poden actuar influint en el preu dels lloguers. Qualsevol ciutadà amb un habitatge buit el pot llogar a un preu digne que el beneficiï a ell i permeti viure una altra persona sense haver de pagar preus desorbitats. També es poden llogar a les entitats socials que treballen amb persones en situació de molta vulnerabilitat, per facilitar l’accés a l’habitatge i garantir el cobrament de la renda.

Determinades pràctiques del sector immobiliari, de grans empreses i inversors i de plataformes de promoció del lloguer turístic poden promoure l’augment del preu dels lloguers però el ciutadà, des del seu rol de propietari i de consumidor, és qui té l’última paraula acceptant aquestes regles del joc injustes.

Per fer possible #ningúdormintalcarrer no cal tenir cap posicionament polític concret, només recordar una realitat flagrant, que viure al carrer escurça la vida i pot arribar a matar, i que per evitar-ho només cal tenir voluntat política i social.