Josep Maria Fisa –CR) “El pare Manel ja s’ha ben guanyat el cel”. La notícia d’aquest dimecres al vespre ha corregut a través de la xarxa dels amics que l’hem sentit sempre proper i entranyable. Un “amic transversal” de tota una immensitat de persones que se sentien orgulloses de nomenar-lo, d’abraçar-lo, d’aplaudir-lo, de veure’l com el company que fa allò que nosaltres no ens sentim prou valents ni capaços de fer… Com si li deleguéssim la feina impossible i necessària.
A tots ens ha agafat desprevinguts perquè ens semblava incombustible quan sempre ha jugat amb foc. El foc de les relacions frontereres i des de primera línia, arriscant sempre. Quan li feien preguntes incòmodes ell deia que no feia res d’especial sinó que feia el que li sortia de dins i era feliç fent-ho. No tenia cap imperatiu extern que li obligués. Feia el seu treball com la cosa més natural. És clar que l’evangeli de Jesús el sostenia de fons, i sempre tornava a la Cova de Manresa per refer el teixit espiritual interior, però la causa de Jesús la tenia arrelada. Se l’havia fet seva.
Ens ho deia el dilluns a la tarda al Casal de la Trinitat, on convivia amb un grup de persones, la seva família, que se sentien valorades i estimades per ell, i amb els voluntaris que li han fet costat fins al darrer moment. “Veieu aquesta casa? No sé com ho he arribat a fer… Encara no ho entenc… El temps del Covid m’ha fet pensar moltes coses… i ens hem d’enfrontar a la realitat”.
L’itinerari del Manel no el podrem explicar amb paraules. Només pels rostres de persones que ell ha acompanyat i per qui s’ho ha jugat jugat tot, sense perdre el contacte amb altres relacions ben àmplies i conegudes. La paret de la seva minúscula habitació està empaperada de rostres que li han vetllat el son. Rostres de persones que aconseguia implicar com si res. Artistes, poetes i amics de la faràndula que al llarg dels anys, junt amb en Carles Flavià i el Pepe Rubianes, havien fet el club solidari de cares conegudes que feia visible el treball del pare Manel amb un humor de nivell. Tothom reia i col·laborava amb bona part del pressupost de la Fundació. Va sortir, per exemple, com el Serrat tenia sempre per a ell paraules d’estima cordial: “Manel, ja et cuides tu també?”
La seva causa, doncs, les persones de la presó de dins i de fora… Però mai ha deixat de fer de capellà, de fer amics nous i de significar-se per altres causes que més aviat li portaven problemes. Mai no ha defugit cap dels seus compromisos i ha acceptat serenament les “incomprensions” que li han anat plovent de tots cantons.
Tindrem temps i espai per agrair el que ha fet per tots plegats com a desvetllador de la nostra consciència i sensibilitat personal i col·lectiva. Ara potser li podem desitjar que, al cel, pugui ballar una tango amb els seus entranyables amics. Ben segur que quan el vegin arribar li diran: “Manel com és que has trigat tant?”. I ell: “És que no hi havia manera… Tenia uns assumptes per arreglar i no em deixaven marxar”. El Pare del cel, que tot ho sap, els ha abraçat tots tres, així m’ho imagino, i els ha dit: “Entreu beneits i seieu a taula i ajudeu-me, perquè amb el Covid, aquesta colla vostre encara estan més desconcertats i no saben què fer, amb la feina que tenim”.
