A la Bíblia, Sicar és un pou en què confluïen persones de diverses cultures i estrats socials. Una metàfora molt adient per explicar la tasca del programa que van posar en marxa el 2002 a Catalunya l’orde de les religioses Adoratrius i que rep el nom d’aquest indret que figura en el text sagrat.

Ja fa més de 18 anys que SICAR Cat ofereix atenció integral i suport a les dones i infants víctimes de Tràfic d’Éssers Humans (TEH), a més de promoure un canvi social a través de la sensibilització i denúncia d’aquesta greu violació de Drets Humans. En parlem amb la Rosa Cendón, portaveu i Coordinadora de Relacions Institucionals i Incidència de SICAR Cat.

El programa SICAR Cat neix el 2002 arran d’una petició molt concreta.

Efectivament, rebem una petició de la Policia Nacional. Sabien que les Adoratrius té un programa a la Comunitat de Madrid, el Proyecto Esperanza, que treballa de forma coordinada amb el cos i ofereix una resposta davant d’un fenomen que comença a observar-se i al que Nacions Unides bateja com a Tràfic d’Éssers Humans (TEH). La policia adverteix que a Catalunya aquest fenomen també s’està donant i que cal donar una resposta a les víctimes. S’adonen que les víctimes de TEH no encaixen en els recursos que ja existeixen i ens fan aquesta petició.

I us poseu en marxa.

El primer que fem primer és un treball de prospecció i comprovem que efectivament no hi ha entitats ni serveis públics que s’adeqüin o donin resposta a aquesta realitat emergent. Ens donem un temps per tancar altres projectes i iniciatives i obrim el SICAR.

El programa ha evolucionat molt en aquests 18 anys.

Hem crescut adaptant-nos al nostre propi coneixement sobre el tema. Al principi el nostre enfocament era bàsicament assistencialista, fins que ens adonem que, més enllà d’un delicte, estem davant d’una greu violació de Drets Humans i una manifestació més de la violència masclista que s’exerceix contra les dones. A partir d’aquí, a mesura que ha anat evolucionant el marc jurídic, tant a escala local com europea i internacional, hem adaptat la nostra metodologia per dotar-nos d’un enfocament de drets humans. Ara treballem des d’aquesta perspectiva.

Quina és la missió de SICAR Cat?

És doble. D’una banda, oferir una atenció integral a les dones víctimes de TEH. En aquest cas també hem evolucionat i oferim alternatives a famílies monomarentals. En part, com a resposta davant la inexistència de recursos públics que s’adrecin a aquests col·lectius. Per altra banda, també fem un treball de sensibilització i de denúncia. Ara tothom sap què és el tràfic de persones, però durant molts anys la gent no sabia de què estàvem parlant. Ha calgut dissenyar una estratègia per sensibilitzar i posar-ho a les agendes polítiques.

Quan parlem d’esclavitud o de tràfic d’éssers humans semblen realitats llunyanes per a nosaltres.

Exacte. Primer, cal dir que ens va costar introduir el concepte esclavitud dins del nostre discurs, per les connotacions que té. Ens resistíem a emprar aquesta paraula perquè creiem que invisibilitzava el problema. Ara bé, ens hem adonat que, per algun motiu, el concepte tràfic d’éssers humans sembla una manera molt políticament correcta de parlar d’esclavitud i és un concepte que no cala.

A mesura que ha passat el temps, hem hagut de recórrer a la paraula esclavitud perquè si no la gent no entenia del que estàvem parlant. Nacions Unides assenyala que el tràfic de persones és una forma contemporània d’esclavitud i com a tal s’ha adaptat a noves formes. Ja no parlem de persones amb cadenes, tot i que també et dic que ens ho hem trobat.

Així, es pot dir que avui hi ha esclavitud al nostre país i a la nostra ciutat.

El gran repte que tenim al segle XXI per detectar els actuals esclaus i esclaves és entendre que són ciutadans que viuen entre nosaltres i no porten cadenes. La societat ens exigeix ser conscients d’aquesta violació dels Drets Humans, que no és tan visible. Els esclaus no ho eren perquè portaven cadenes, sinó perquè se’ls van vulnerar molts drets fonamentals. Hem d’entendre que actualment hi ha moltes persones que estan vivint exactament el mateix, però en altres formes.

És una realitat que conviu socialment amb nosaltres. De fet, avui és el segon negoci més lucratiu del món i s’ha incrementat en els darrers anys. És un tema que ens hauria de preocupar i que està més present del que sembla.

El tràfic d’éssers humans té moltes dimensions diferents.

Tots hi estem implicats d’alguna manera, ja sigui com a països d’origen, de trànsit o de destí. És un fenomen global que inclou diferents situacions d’explotació. A Europa, Espanya i Catalunya hem centrat molt els esforços en la lluita contra el TEH amb finalitats d’explotació sexual en l’àmbit de la prostitució.

Ara bé, el nostre codi penal ja recull altres finalitats d’explotació associades al tràfic de persones com pot ser el treball forçós, l’explotació en l’àmbit de la mendicitat o el matrimoni forçat, que recentment s’ha inclòs com una expressió més del TEH. També podem parlar de l’explotació per cometre delictes o per l’extracció d’òrgans, que és més difícil de veure en l’àmbit europeu, però existeix.

Pensem que és un fenomen que hauria d’anar a la baixa, però no és així.

No, perquè si no abordem les causes estructurals del problema no hi haurà un canvi de tendència. Aquestes causes tenen a veure amb aspectes molt diferents i diversos. Una d’elles és, per exemple, el model neoliberal.

En quin sentit?

Mirem el nostre model de consum global: realment ens importa si estem vulnerant drets fonamentals d’altres persones que estan en un altre punt del planeta? Crec que en general no, i això ens fa còmplices. Tots hi estem contribuint, però no ens interessa saber-ho. És molt fàcil entrar en aquest procés de cosificació de les persones, tan vinculat al TEH, que és veure l’altre com una mercaderia, com algú que genera uns beneficis. I no cal que ens els generi a nosaltres directament, però sí que ens n’estem beneficiant, per exemple pel cost d’una samarreta a tres euros.

Amb això vull dir que es planteja molt la lluita contra la demanda dels serveis sexuals, però el concepte de la demanda en l’àmbit del TEH és més ampli i hi ha molts interessos al darrere. Al final, el tràfic es manté perquè hi ha una impunitat molt gran.

Hi ha més causes estructurals.

Sí, també és evident que el tràfic impacta des d’una perspectiva de gènere majoritàriament a dones i nenes i això té a veure amb una causa estructural molt òbvia: que ens veiem afectades per situacions de discriminació, violència, manca d’alternatives… i per tant ens fa més vulnerables també davant d’una situació de tràfic. Mentre no tinguem polítiques efectives que cerquin la igualtat entre homes i dones això es perpetuarà.

Sabem del cert quantes persones pateixen aquestes situacions a Catalunya?

No, crec que no ens interessa saber aquesta xifra perquè ens escandalitzaria i ens avergonyiria. Nosaltres insistim que és necessari conèixer aquesta xifra perquè cal visibilitzar com el TEH està impactant a casa nostra. Sense dades, el problema és invisible, no hi ha polítiques públiques, tampoc un treball de prevenció, protecció, persecució i reparació. En aquest sentit, insistim que cal que observatoris de nova creació com el d’igualtat de gènere, d’infància, de justícia per la violència masclista, entre altres, comencin a dissenyar indicadors sobre el TEH.

Els contextos de crisi que estem patint, econòmica i ara sanitària, generen més vulnerabilitat i abonen aquestes situacions?

Exacte. L’increment de la vulnerabilitat està provocant un canvi en la manifestació del fenomen del TEH en relació, per exemple, a la captació. Pensem que aquesta es fa als països d’origen, però ja s’està alertant que les coses estan canviant i no cal que els traficants marxin als països d’origen i generin tota una estructura transnacional, atès que la captació ja s’està fent aquí a Catalunya. És important recordar que el TEH no comporta obligatòriament el transvàs d’una frontera, existeix a nivell intern.

Sempre parlem de màfies estrangeres com les responsables d’aquests delictes, però no és ben bé així, oi?

No, de fet les xifres de l’Eurostat ens assenyalen que tenim un problema greu de tràfic intern en el marc de la Unió Europea (UE). I malgrat tot, seguim vinculant aquest tema al fenomen migratori o al del refugi. En aquest sentit, la pandèmia ens farà veure que no som tan aliens al TEH. No per tenir un DNI espanyol o ser europeus tenim una manta protectora que ens fa invulnerables davant del tràfic. Europa té un problema de tràfic intern des de fa molts anys, no només arran de la pandèmia.

El programa SICAR Cat se centra en l’atenció a les dones víctimes de TEH. En són les majors víctimes?

Sí, Nacions Unides ens ha dit que tres de cada quatre víctimes del TEH són dones i nenes. Per tant, no podem perdre de vista l’enfocament de gènere. Tanmateix, també és cert que tenim un 25% d’homes i nois que són objectes d’aquest tràfic. La perspectiva de gènere també és entendre que, en funció de la finalitat d’explotació, les víctimes del TEH també són homes i nens.

Quin és el perfil majoritari de dones que ateneu?

Amb això hem d’anar amb molta cura perquè, per exemple, si participem en un operatiu amb els Mossos d’Esquadra contra una xarxa d’origen nigerià, lògicament se’ns disparen les estadístiques de dones nigerianes, però això no reflecteix la realitat del fenomen.

El que sí que podem dir és que el TEH afecta moltes persones, malgrat que després als mitjans generalment sempre apareixen les mateixes nacionalitats. Ja fa temps que, cada any, atenem persones d’entre 30 i 35 nacionalitats diferents. Aquest és el titular, més que assenyalar determinades nacionalitats.

Quin és el procés pel qual identifiqueu les persones que necessiten l’ajuda del SICAR Cat?

En aquest sentit és fonamental el treball en xarxa. Les víctimes no estan aïllades ni segrestades, generalment han tingut contacte amb serveis públics i entitats i, per tant, hi ha molta gent que ha pogut detectar aquestes situacions. Cal un treball de formació pel que fa a la detecció.

Dit això, majoritàriament la derivació cap als nostres recursos ens ve, en un 50%, a través dels cossos policials, que compten amb unitats especialitzades en aquest tema. L’altre 50%, gràcies al treball de sensibilització i la incidència que hem dut a terme, ens arriba des de l’àmbit de la salut (hospitals i ambulatoris); dels Serveis d’Atenció a la Dona; d’Infància, a través de la DGAIA, de l’àmbit del refugi i fins i tot de particulars. També treballem en l’àmbit de frontera, que en el nostre cas és l’aeroport del Prat, on es fa una feina per detectar aquestes situacions.

I un cop detectada la víctima, quin és el següent pas?

Més que cobrir necessitats, el que fem és garantir els drets d’aquestes persones. Entre ells està garantir un allotjament, la cobertura de les necessitats bàsiques, oferir un assessorament jurídic, garantir el dret d’asil, l’acompanyament en el procés de denúncia i en el procés cap a la seva recuperació física i emocional o d’inserció laboral. Tenim serveis d’atenció psicològica, treballadores socials, etc. També hem de garantir el dret al retorn voluntari als seus països d’origen, en aquests casos treballem amb l’Organització Internacional de Migracions (OIM).

El procés de recuperació de les víctimes és la part més difícil de la vostra tasca?

És complicat, llarg i hi intervenen molts factors, com la motxilla personal de cada persona o quin vincle tenia la víctima amb els traficants. En molts casos parlem de familiars, parelles i coneguts. En aquest sentit, de cara al procés de recuperació, no és el mateix que t’hagi traït una persona propera o una completament aliena. També té molta influència el temps que la persona hagi estat en situació d’explotació, per això és tan important disposar de mecanismes per a la detecció primerenca. Generalment, són processos llargs.

Es pot mesurar l’impacte del TEH en una víctima?

En aquest sentit, la nostra participació en el projecte PHIT ens va demostrar que no tenim eines en l’àmbit psicològic i d’intervenció per mesurar l’impacte i les seqüeles del TEH. És molt complex i és una suma de molts factors. Per exemple, no sempre el tràfic de persones és el pitjor que han viscut aquestes dones. N’hi ha que vénen de situacions de violència o de pobresa que han tingut en elles un impacte major que la pròpia situació de tràfic.

El trasllat cap als països de destí també pot impactar molt en les víctimes.

Sí, de vegades ha estat més fort que no pas el que ha vingut després. Hi ha experiències duríssimes en aquest sentit, sobretot de dones subsaharianes que expliquen com van creuar el desert, com es van embarcar a la mediterrània amb els seus fills i han vist morir a persones al seu voltant. Per tot plegat cal que les respostes públiques no es limitin a oferir suport durant un any. Parlem de processos de recuperació molt més llargs.

La resposta de les administracions és millorable.

Jo sóc molt crítica, però és cert que si fem balanç d’aquests 20 anys de feina cal reconèixer que hem millorat. Ja no sentim tan lluny les administracions com temps enrere. Tanmateix, sempre recordo que són les administracions les que tenen l’obligació de donar aquesta resposta a les víctimes, no les entitats. És que parlem d’una violació de Drets Humans que està passant a casa nostra, i les institucions tenen una responsabilitat en aquest sentit.

No és una política garantista que tot depengui de la capacitat d’algunes entitats d’existir i trobar els mitjans i recursos per acompanyar aquestes víctimes. Ara, és veritat que estem rebent suport públic i s’estan fent passos endavant.

En aquest sentit, heu fet una sèrie de propostes als partits polítics de cara a les eleccions catalanes del 14 de febrer.

Efectivament, i el fet de veure que algunes d’aquestes propostes s’han incorporat als programes dels partits ja és una bona notícia per a nosaltres. Estem satisfetes perquè entenem que el TEH és un tema invisible i que resulta incòmode per a tothom.

Quines són les principals?

La primera sorgeix perquè veiem que hi ha moltes iniciatives per afrontar el TEH en l’àmbit de Catalunya, però encara són molt disperses i no hi ha un enfocament clar. Per tant, demanem un pla. Catalunya ha de tenir una estratègia pròpia per lluitar contra el TEH, una línia de treball específica sobre aquest tema que plantegi un treball de corresponsabilitat. Hi ha diferents departaments de la Generalitat que haurien d’estar implicats en aquesta estratègia, que s’ha de dotar de recursos i disposar d’uns indicadors que permetin avaluar-ne el procés i la millora.

Proposeu crear un mecanisme de referència per afrontar el TEH.

Sí, SICAR Cat ha assumit aquest paper durant molt de temps, però ara cal generar un mecanisme públic. És molt necessària una coordinació a nivell interinstitucional per posar la víctima en el centre. No pot ser que sigui la víctima la que dona voltes entorn de les institucions. Cal un equip de persones interdepartamental i interdisciplinari que aporti el seu enfocament i tot plegat acabi en una valoració conjunta. Ara, per exemple, el que prima és judicialitzar els casos de TEH, sense tenir en compte la voluntat de la víctima. Hem de concretar més.

També incidiu en el tema de les xifres de víctimes del TEH.

Sí, perquè necessitem xifres per visibilitzar el problema. A Catalunya els impulsos a nivell normatiu continuen centrant-se només en l’explotació sexual i això és preocupant. Tenim constància, pels cossos policials, de moltes situacions que també afecten homes i no hi ha alternatives per a ells. Hem de buscar una resposta, un SICAR Cat per a homes, i no s’està fent.

Per què el tràfic d’éssers humans no està a l’agenda política?

Crec que, en certa manera, és un tema que ens avergonyeix. A la vegada, tampoc quedava clar del que estavem parlant, en aquest sentit sempre s’ha barrejat amb altres delictes, amb temes de proxonetisme, etc. Nacions Unides ens aporta la definició de TEH l’any 2000 i això no s’introdueix al codi penal fins al desembre del 2010. Això el que ha provocat és que l’Estat espanyol sigui un dels principals països de destí del TEH. Sembla mentida, però a Espanya durant molt de temps era més fàcil traficar amb persones que amb drogues.

Encara tenim molts reptes al davant.

Un dels principals és millorar pel que fa a l’àmbit judicial perquè és un tema que no està resolt. Un exemple d’això són les garanties de protecció que s’ofereix a les víctimes. És veritat que se les reconeix la condició de testimonis protegits, però s’ha de millorar molt. Cal reconèixer la valentia de les dones que s’han atrevit a denunciar aquestes xarxes perquè, com qui diu, han anat a cara descoberta. Moltes reben amenaces que es fan efectives. Desgraciadament, ja hem patit l’assassinat de dos familiars als països d’origen com a conseqüència d’aquestes amenaces.

Més enllà d’això, la pandèmia deu haver complicat molt la vostra tasca en els darrers mesos. Com ho heu gestionat?

Hem hagut de funcionar i adaptar la nostra tasca per no tancar, atès que se’ns ha considerat com un servei essencial. Una de les principals dificultats ha estat la distància. Crear vincle a través d’una pantalla és molt complicat. I és clar, hem hagut d’afrontar despeses extres per poder garantir el seguiment a les dones que atenem. Moltes d’elles no tenen mòbil o accés a internet i hem fet una aposta important per mantenir aquest vincle que considerem essencial.

Igualment, el suport emocional també s’ha redoblat per fer front a les inquietuds d’aquestes persones, tant pel que fa al tema de la seva documentació, que ha generat molta tensió fins que s’han promogut pròrrogues dels NIES o targetes vermelles d’asil, com per la lògica preocupació per com ha impactat el virus en els seus països d’origen i a les seves famílies.