L’arquebisbe de Barcelona, acompanyat pel director de Càritas Barcelona, pren cafè siri amb l’Omar i la seva família i s’interessa per la història personal que els ha portat fins a Barcelona
Era de dia i els fills més petits estaven a l’escola. La mare havia sortit un moment i l’Omar (nom fictici) i el seu fill gran s’havien quedat a casa. L’Omar treballava de comerciant, una professió que li venia de família. De cop, una bomba va caure a casa seva. D’aquell moment, el pare i el germà gran encara tenen seqüeles: no només físiques sinó també psicològiques. Però això no els impedeix tornar a somriure. I és així com l’Omar va obrir la porta de casa seva a Barcelona, un pis en què conviuen el matrimoni amb els seus quatre fills.
Després de dos anys i quatre mesos a Barcelona, la família ja ha après la llengua i és ara quan comencen a tirar endavant: l’Omar ha aconseguit una feina a mitja jornada en un restaurant però no pot anar cada dia perquè la seva recuperació física és lenta; el fill gran, de 18 anys, que en aquells moments estava a l’escola de formació, està fent un curs de mecànica i està decidit a dedicar-se a això; la filla gran, de 20 anys, en canvi, s’ha decidit per la farmàcia i també està realitzant un curs de formació professional de grau mig, ja que no se li han convalidat els títols acadèmics siris; i els dos fills petits van a l’escola: els encanta parlar i fer natació. És realment l’alegria i l’esperança dels nens el que ha fet i fa que la família tiri endavant.
Refugiats però com a casa
Aquesta és la història que va conèixer l’arquebisbe Omella en la seva visita al pis d’aquesta família refugiada, al barri de la Sagrada Família. També el van acompanyar el director de Càritas, Salvador Busquets, i la coordinadora d’atenció als refugiats, Juana Martín. Mons. Omella es va interessar en tot moment per com havien decidit sortir del país, com van arribar a Barcelona i com els havien acollit. I els va obsequiar amb neules i torrons perquè puguin conèixer la tradició catalana.
Després d’una estona parlant, la mare de la família va convidar a tots els presents a cafè siri, amarg i torrat, i a unes pastes. Busquets va anunciar a l’arquebisbe que, en les properes setmanes, la família rebria un parell d’ordinadors perquè els joves poguessin fer els treballs de l’escola. L’Omar i els fills, que van mostrar la seva gratitud en tot moment, van admetre sentir-se com a casa.
Una hora després, i ja amb l’abric posat per marxar, l’Omar va fer una invitació a l’arquebisbe de Barcelona: que anés un altre dia a dinar a casa seva, ja que li prepararien menjar siri. Amb una abraçada de germanor, es van acomiadar amb la intenció de tornar-se a veure.
L’Omar, la seva dona i els seus fills són una de les 23 famílies de refugiats -suposen aproximadament unes 100 persones- que atenem des de Càritas Barcelona de manera integral. De les 23 famílies, catorze viuen -com l’Omar- en pisosÂÂ facilitats per l’entitat.
